DONA D'AIGUA
Es pentinava,
entre grans parets rocoses,
la seva llarga cabellera,
cantant,
i respirava l'oxigen de la nit.
Havia sortit,
a la superfície,
per sentir la suavitat de l'aire
i admirar els raigs de la lluna
(que contemplava).
Era una dona d'aigua,
de fum,
amb bellesa temptadora:
si t'atrapava la seva mirada
et converties en una pedra.
El seu regne eren les profunditats
de les aigües vidrioses
que brollaven de les fonts ufanes
(gran espectacle aquàtic).
La seva bellesa era un parany,
de fet,
tota bellesa ho pot ser.
Les pedres que trobeu vora
estanys,
llacs
o salts d'aigua,
són temptacions de qui no va poder
resistir-se a l'encanteri
d'una sinuosa dona d'aigua,
de fum.
Antònia Lladonet
1. Cerca informació sobre les dones d'aigua:
Són éssers de la mitologia catalana,[1] figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.
2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua:
No es tracta d'un record del sigle passat. No, la relació que segueix me l'ha feta, tal com la transcric, una vella de vuitanta anys, de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques. És ella, doncs, qui parla.
«I això juro i perjuro que és tan cert com el sol que ens il·lumina; ho havia sentit contar cent vegades al pare, que era incapaç de dir una mentida.
Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar. Les dones d'aigua que estenien la roba tot cantant, - ell les veia i les sentia ben clarament - degueren descobrir-lo, perque es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant, acostant, i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova.
Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai, perquè el pare mai va poder dir-ho; fos que les Dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria de lo que passà allà dins, fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula.
I que va ser-ne de ruc el bon home! que va ser-ne de ruc!
Tan bé que hauríem pogut estar!... Poc me veuria ara obligada a anar a rentar i veremar i treballar com una burra d'escarràs!
Perquè heu de saber que a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundó va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res. Que va ser-ne de ruc, el pare!...
D'això que li conto, el jovent d'ara se'n riu, però li juro per tots els sants del cel, que és tan cert com el sol que ens il·lumina!
3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema:
4. Per què eren perilloses? Perquè si t'atrapava la seva mirada, et converties en una pedra.
5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs? Són temptacions de qui no va poder
resistir-se a l'encanteri
d'una sinuosa dona d'aigua,
de fum.
.jpg)
.jpg)
