El petit príncep
Aquí teniu un fragment del llibre El petit príncep. Esper que vos agradi i vos faci meditar. Reflexionar sobre el que és realment important en aquesta vida i adonar-nos de si ho tenim oblidat. Després el podeu incorporar al vostre blog amb un comentari personal com a introducció. Aquest llibre no vos el podeu perdre! També cerca informació sobre el seu autor i sobre el llibre mateix.
El Petit Príncep i la Guineu.
“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però te tocarà plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.
Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.
Es l'obra més coneguda d'Antoine de Saint-Exupéry. Publicat el 1943 a Nova York, és un conte poètic i filosòfic sota l'aparença d'un conte per a nens.
La història narra la trobada entre un nen i un aviador, els diàlegs que tenen i com aquests fan replantejar la vida a l'adult. El llibre està il·lustrat amb dibuixos del mateix autor, que formen part de la narració i que són tant o més coneguts que el conte. Cada capítol relata una trobada del petit príncep que resta perplex pel que fa al comportament absurd de les «persones grans». Cadascuna d'aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.
